POLS DE FADA

Hoy he recibido un mail de mi amiga Eva "Mazzy Star". Para ella yo soy Dani "Super Rice". Ehhhhh de que os reís? No tiene gracia. No tenéis un nombre artístico? Que aburridos... Deberíais probarlo. Es divertido. Yo tengo unos cuantos, depende del momento. Es una de las pocas cosas que todavía podemos hacer y no nos hacen pagar por ello. De momento...

Bueno, como os iba diciendo... el mail decía lo siguiente:

El otro día leí este texto y me encantó....
Me apetecía compartirlo contigo....(sin segundas lecturas, que te conozco y rápidamente empiezas a fabular...jaaajajajaaaa) Solo es que sé que te gustará...Y también sé que te arrancaré una sonrisa....y imaginarme a mis amigos sonriendo, hace que yo también sonría...y mi/tu día será un poco más feliz....(de lo que ya es, por supuesto...)

Muchos de nosotros recibimos o escribimos de vez en cuando mails, o sms parecidos a éste. Son personas especiales en nuestras vidas. Personas que en ese momento se acuerdan de ti o tú de ellos. Querer compartir un sentimiento, una sonrisa, felicidad, tristeza, una canción, un texto, etc... con las personas que quieres, es tener "pols de fada". Si pusiéramos un poquito de ese "pols de fada" en nuetras vidas, seguro que nos iría un poco mejor a todos. Y la verdad que hacerlo no es nada difícil. Es poner un poco de voluntad. Que nadie vaya a una herboristería a pedirlo.

Querida Eva. Tenías razón, el texto me ha gustado mucho, me has arrancado una sonrisa y si quieres que te sea sincero me ha parecido autobiográfico.

Siempre has tenido "pols de fada" y lo seguirás teniendo. Y como sé que te gustaría que lo repartiéramos a cuanta más gente mejor. Eso es precisamente lo que vamos a hacer.

Pols de fada!

Salvador Sostres

Dilluns, 12 de març de 2007

L’altre dia a l’FNAC hi havia posat el Peter Pan de Disney i em vaig aturar a mirar-lo fins al final. Era la secció de contes per a nens. Després de guanyar la batalla final contra el Capità Garfi es posa un llarg abric vermell per comandar el vaixell i tornar a casa. La Wendy i els petits nens són la tripulació i cadascú assumeix el seu rol. Quan ja tot sembla preparat per salpar i l’àncora és a punt de llevar-se Peter Pan dóna l’última i la gran ordre a la Campaniua: pols de fada! I la Campaniua sobrevola aleshores el vaixell i el deixa tot cobert d’una pàtina daurada. We came on the ship they call Mayflower, we came on the ship that sailed the moon. Pols de fada, pols de fada, què seria de les nostres vides sense pols de fada? Quin viatge tindria sentit sense pols de fada? Quina lluna ens seria permès de travessar sense pols de fada? Grans o petits, o amb 95 anys i ja tremolant de pàrquinson, les nostres vides sempre seran vulgars sense pols de fada. Un dia vaig conèixer una noia que deia que davant seu hi havia un gran mur de pedra i que endins d’aquest mur hi havia un jardí i que aquest jardí era ella. I que el mur tenia una portella, però que molt poques persones havien realment travessat aquesta portella. Era una noia molt bonica, i tots els nois la miraven i la volien. Jo també vaig mirar-la, potser vaig mirar-la més que cap altre noi, fins i tot que els altres nois que la tingueren. Jo vaig mirar-la i em sabia de memòria la seva bellesa, la seva llum, la seva manera de fer que el món fos millor si ella hi era. I encara que en certa manera també vaig voler-la, i encara que en certa manera sempre vaig voler-la, de seguida vaig entendre que la manera més fàcil de perdre-la per sempre era tenir-la un dia o potser uns mesos. Amb aquesta noia mai no vam ser nòvios ni vam tenir cap història, però mentiria si digués que alguna altra vegada, amb sexe i amb tota la intimitat que el sexe diuen que comporta, he estimat tant i m’he sentit tan estimat. Mentiria si digués que alguna altra vegada, amb sexe i amb tota la màgia que el sexe se suposa que comporta, m’han semblat tan màgiques i flotants les estones com les que passava al seu costat. I no era sexe i no era cos i no era res més que pols de fada. Pols de fada que torni el nostre vaixell daurat. Pols de fada per a la gran ruta de les estrelles. De vegades amb aquesta noia quedàvem al carrer, en un jardí al bell mig de la ciutat, i després anàvem a un bar o a un restaurant. I tu si ens haguessis vist hauries pogut dir: mira, dos que han quedat en un jardí i que ara van a un bar o a un restaurant. Però no és veritat: quan estàvem junts estàvem tan lluny del món, tan lluny d’aquesta ciutat! Sobrevolàvem altres ciutats, a bord del nostre vaixell, altres ciutats, mars, idees, llengües oblidades, continents llunyans. Mites del passat, petites angoixes diàries, viatges imaginaris, desig de viatges que ja tenien data però que calia esperar-la. Pols de fada que t'ajudi a desplegar les ales, pols de fada perquè et vegis tan bonic al seu mirall. Pols de fada per fer de l'amor un art. Pols de fada per sobrevolar-vos de més amunt cada vegada. Pols de fada per sobrevolar plegats el Londres victorià, el llarg camí de retorn que tots sempre fem cap a casa. Pols de fada, vaixell daurat. No fórem mai nòvios, mai un gest equívoc que calgués interpretar. I mentiria si digués que alguna altra vegada he estimat tant i m’he sentit tan estimat.